Quasi s’ha consumit un nou mes des de la darrera entrada. Abandonaven els primers 31 dies del 2009 amb l’arribada d’una nova tongada de bigues, de la seva col·locació i observaven com al seu voltant s’anava erigint el que ha de ser el segon pis.
Aquell laberint de petites columnes de ferro que fan la feina se suports de les bigues i que han de mantenir l’estructura fins al muntatge definitiu del sostre han desaparegut. I és que el temps passa, i la cosa no té aturada. Com si d’una colina de formigues es tractés, mica a mica, forat a forat, totxana a totxana, capa de ciment a capa de ciment es van construint la seva llar.
Tot i ser el mes que compte amb menys dies la feina ha estat frenètica i incansable. Les columnes que donaven vida a la bastida han desaparegut per complert. El sostre del segon pis ha seguit les mateixes passes que l’anterior, fins i tot amb la nova visita de la formigonera. Cimentat el sostre, la fase següent no era cap altre que anar preparant el terreny per la darrera estació, la gran terrassa que conviurà amb la que ha de ser la nova versió de l’enyorat “cuartillo”.
A mesura que la cosa pujava i pujava, com si de la bíblica torre de babel es tractés ( amb unes proporcions un xic més humils ). La vista de qual es gaudeix des de les alçades és a l’hora que magnífica una cosa meravellosa.
Poder observar el barri, les voreres, la carretera, els carrers entre els quals has viscut tota la teva punyetera vida, i que has travessat milers i milers de vegades sense prestar-li ni la més mínima atenció. Com deia observar tot això des d’una nova perspectiva és una sensació difícil de definir. D’una cosa que n’estic segur que les nits estrellades seran una delícia disfrutar-les asseguts a la terrassa.
Aquell laberint de petites columnes de ferro que fan la feina se suports de les bigues i que han de mantenir l’estructura fins al muntatge definitiu del sostre han desaparegut. I és que el temps passa, i la cosa no té aturada. Com si d’una colina de formigues es tractés, mica a mica, forat a forat, totxana a totxana, capa de ciment a capa de ciment es van construint la seva llar.
Tot i ser el mes que compte amb menys dies la feina ha estat frenètica i incansable. Les columnes que donaven vida a la bastida han desaparegut per complert. El sostre del segon pis ha seguit les mateixes passes que l’anterior, fins i tot amb la nova visita de la formigonera. Cimentat el sostre, la fase següent no era cap altre que anar preparant el terreny per la darrera estació, la gran terrassa que conviurà amb la que ha de ser la nova versió de l’enyorat “cuartillo”.
A mesura que la cosa pujava i pujava, com si de la bíblica torre de babel es tractés ( amb unes proporcions un xic més humils ). La vista de qual es gaudeix des de les alçades és a l’hora que magnífica una cosa meravellosa.
Poder observar el barri, les voreres, la carretera, els carrers entre els quals has viscut tota la teva punyetera vida, i que has travessat milers i milers de vegades sense prestar-li ni la més mínima atenció. Com deia observar tot això des d’una nova perspectiva és una sensació difícil de definir. D’una cosa que n’estic segur que les nits estrellades seran una delícia disfrutar-les asseguts a la terrassa.
Aquí teniu, l'arteria principal de Masrampinyo. La muntanya que domina la vall vigilant, espectant, dominadora. Tot preparant-se per anar a dormir amb un cel blau que s'enfosqueix mica en mica donant pas a la foscor de la nit i el regnat de la lluna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada